Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris potosi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris potosi. Mostrar tots els missatges
dissabte, 28 de novembre del 2009
dissabte, 19 de setembre del 2009
Info (II). Potosí
Continuem amb la sèrie de dades pràctiques, aquest cop amb Potosí, com sempre els canvis a euros són aproximats.
• Dormir: Alojamiento Glama: 60 bolivianos (6€) més 10 (1€) d’aigua calenta pels dos, doncs que esperes... una habitació gran amb tele i ja està, llit tou, sense armari, lavabo al pati del pis de sota i la dutxa...un autèntic zulo. Això sí, situat molt a prop d’on parava l’autobús d’Uyuni ens va fer el seu comés, descansar una nit.
• Menjar: Cherrys: menjar ràpid europeu en un ambient acollidor, dos plats amb guarnició, begudes i un cafè 55 bolivianos (5,5€) ideal per un brunch.
• Agències: Silver mines: vam contractar per 50 bolivianos (5€) per persona la visita a les mines, tot i ser una mica surrealista (vam pujar en bus vestits de miners) i va ser una mica express (degut a nosaltres que érem els que teníem pressa) va estar força ben explicat i a més al ser els únics va ser en privat.
• Dormir: Alojamiento Glama: 60 bolivianos (6€) més 10 (1€) d’aigua calenta pels dos, doncs que esperes... una habitació gran amb tele i ja està, llit tou, sense armari, lavabo al pati del pis de sota i la dutxa...un autèntic zulo. Això sí, situat molt a prop d’on parava l’autobús d’Uyuni ens va fer el seu comés, descansar una nit.
• Menjar: Cherrys: menjar ràpid europeu en un ambient acollidor, dos plats amb guarnició, begudes i un cafè 55 bolivianos (5,5€) ideal per un brunch.
• Agències: Silver mines: vam contractar per 50 bolivianos (5€) per persona la visita a les mines, tot i ser una mica surrealista (vam pujar en bus vestits de miners) i va ser una mica express (degut a nosaltres que érem els que teníem pressa) va estar força ben explicat i a més al ser els únics va ser en privat.
Esto vale un Potosí
Hem dormit i descansat millor del que esperàvem, els suecs ens esperen a fora de l’habitació, per dir-nos que marxen, no estan interessats en la ciutat (jo crec que el que estan és una mica cagats) i marxen directament cap a Sucre.
Nosaltres decidim gastar el dia a la ciutat, que per alguna cosa deu ser mig famosa no¿? Passem per un mercat ambulant, en visitem un altre de força peculiar, amb secció de coca inclosa, però on bevem un cafè amb lle deliciós, parem a un parell de botigues a mirar si ens firem (els preus a Bolívia són escandalosament baixos) però no hi ha sort, arribem a la terminal de bus on comprem el bitllet cap a Sucre, i d’aquí en taxi al centre històric de la ciutat, molt més cuidat que la resta...amb les seves 36 esglésies de l´època colonial i unes balconades força treballades en algunes cases, tot i això no és una ciutat espectacular!
Dinem i ens en anem al highlight del dia, les mines.
Ja de tornada, carregats amb les maletes (la de la Mir pesa més que de normal) passem per la festa de les Quiriacas, que es celebra avui mateix a Potosí, no sabem ben bé que és però la gent beu i balla al carrer a més de tapar els cotxes amb mantes ben estrafolàries i tot de ninos. Ara els veien parats els cotxes, i fa mitja gràcia, però aquest matí els hem vist circulant...i feien la seva impressió!
Seiem al bus direcció a Sucre, Potosí ha estat bé, ara quan sentim la frase de “esto vale un potosí” ens n´enrecordarem d´aquesta ciutat plena de vida al carrer, d´aquesta ciutat minera, d´aquesta ciutat que viu de i pel cerro...
Un cerro que fa més de 400 anys que els hi dóna (o els hi treu) vida...
Fer
Seiem al bus direcció a Sucre, Potosí ha estat bé, ara quan sentim la frase de “esto vale un potosí” ens n´enrecordarem d´aquesta ciutat plena de vida al carrer, d´aquesta ciutat minera, d´aquesta ciutat que viu de i pel cerro...
Un cerro que fa més de 400 anys que els hi dóna (o els hi treu) vida...
Fer
En la mina
Tienes una extraña sensación…de humedad, de frío, de inseguridad, de enfermedad, de injusticia, de estar en otra época…
Subimos en un bus público Ferran, la guía y yo y nos bajamos en el mercado minero, donde nos enseña los utensilios que utilizan los mineros: dinamita, hojas de coca, cigarrillos, alcohol de 96 GRADOS, soda…Nos propone que les llevemos, por 10 bolivianos, unas hojitas de coca y una soda. Decimos que no, hemos leído que parte de la entrada va a los mineros y nos parece triste llevarles unos “dulces”…ella nos comenta que así quizás los mineros no quieran hablar con nosotros…
Nos vestimos para la ocasión: pantalón y chubasquero, casco con linterna y botas…y como no tenemos transporte de la agencia subimos a un bus regular….nos coge un ataque de risa, pues damos un poco el cante…
Cada viernes, los mineros se reúnen en una sala donde está su estatua y beben, cantan, fuman y bailan…por suerte esta sala está cerca de la salida, pues a veces tienen que sacar a alguno a rastras…
Nos cuenta la guía, una mujer que trabajó en la mina también, pero a fuera, separando los trozos de piedra con y sin mineral, que la mayoría de mineros mueren de silicosis, bien jóvenes, a los cincuenta o sesenta. Por eso, ellos no se tragan el humo de los cigarrillos, sólo lo respiran para evitar, por un rato, los gases tóxicos, como el anhídrido, que contiene la mina…
Ellos son peones, después existen los segunda mano y finalmente los socios. Estos últimos son los que invierten en maquinaria, los que pueden llegar a cobrar unos 5000 bolivianos al mes, pero también lo que más arriesgan, pues son ellos los que abren camino con la dinamita. Nos cuenta que cada año mueren entre 30 y 40 mineros, algunos de problemas respiratorios y otros por accidentes en la mina, básicamente por malas explosiones de la dinamita.
Al irnos nos piden si tenemos coquita, nos sentimos mal, por estar haciendo el turista con el trabajo inhumano de estos mineros, pero en parte, prefiriendo no contribuir más a su mala salud…nos gustaría ofrecerles un vaso de agua, no de alcohol de quemar o coquita…
Al salir a la luz del día, nos invade una sensación de gratitud, por haber salido sanos y salvos de la mina, pero sobretodo por darnos cuenta de lo afortunados que somos de sólo tener que entrar en ella para una visita turística y no para trabajar de 9 a 12 horas 6 días a la semana…
Mir
Subscriure's a:
Missatges (Atom)