Pueblos bolivianos: fotitis

Info (III). Sucre

• Dormir

o Hostal Dolce Vita: fantàstic, una parella d’amables francesos (que ja és raro) apart d’indicar-te el que vulguis de Sucre, porten un hostal amb no més de 8 habitacions que semblen apartaments, amb un saló immens amb dos llits i lavabo amb dutxa privat, tot amb un estil modern i net. Com a zones comuns, un cel obert ideal per prendre el sol o llegir, un lounge per veure la tele o fer una copa i una cuina, potser el més just de l’hostal, però que fa el seu servei. Força ben situat (5-10 minuts del plaça 25 de mayo), una parella passa la nit per 120 bolivianos (12€).

• Menjar

o Locot´s: des d´esmorzars, menjar nacional, mexicà o internacional a copes...és una sala gran, amb dos espais, més un pati interior. La relació qualitat preu és brutal! Per 81 bolivianos (8 euros) ens van donar: un pollo al curry amb arròs, unes salchipapas (platarràs de patates fregides, i bones, amb saltxitxes de frankfurt) i envoltitos (farcellets de carn), coca-cola, llimonada i cafè amb llet. Molt recomenable, tot i que no va, acabar de trobar el wifi anunciat a la porta. Organitzen excursions també.

o Florin: un altre local per estrangers. Vam esmorzar-hi i sopar. De dins recorda un pub anglès (sense la pudor a cervesa i la moqueta arrossinada) i a fora té unes tauletes a un pati molt acollidor. El servei no és espectacular i el menjar ens va semblar només correcte. Per 108 bolivianos (11 euros) ens van donar brie arrebossat, steak de llama i el plat nacional: pique a lo macho (barreja de patates, carn, pollastre, saltxitxes, pebrot, ceba, pastanaga, formatge...en salsa de cervesa), suc de tamarindo, batut de papaia, aigua i un cafetó.

o Aliança Francesa: el lloc és maquíssim. Dins d´un pati inetrior, pintat com un carrer francès, tenen un menú de migdia molt bo. Per 35 bolivianos (sí! 3,5 euros) et donen un primer (amanida de palmitos), un segon (pollastre teriyaki amb arròs) i un postre (crepe de préssec). A partir de les 6 i fins les 11, obra el restaurant, on ens han dit que fan la millor carn de la ciutat...

o Café Mirador: a la plaça Recoleta. Un lloc fantàstic per gaudir de les vistes de la ciutat. Hi vam berenar un cappuccino, un batut de fresilla (maduixa) i plàtan i una pie de poma, per 25 bolivianos (no cal que us traduïm el preu, oi?).

Mir i Fer

Sucre…probablement, la ciutat més maca de Sud-Amèrica.

Només arribar a la ciutat ja ens hi trobem bé, doncs la casa d’hostes que hem reservat per telèfon té una vibra molt bona…la porten una parella de francesos que no escatimen en donar-te informació pràctica de la zona...és l´hostal que m´agradaria tenir...unes quantes habitacions de colors, un pati interior, una cuina i un lounge pels hostes, i molta llum...

Sortim a sopar, i seguim les indicacions donades a l´hostal, com que a l´Alliance Française no ens donen de sopar perquè passen de les 11, anem al Locot´s, un local-restaurant mexicà on sopem com dos reietons!

L´endemà, donem una volta per la Plaza del 25 de Mayo: està rodejada d´edificis colonials i modernistes, amb la Catedral que governa la cantonada nord-oriental; l´interior, en canvi, és ple d´arbres, de bancs, de fonts i de quioscs, però sobretot de gent que s´asseu a contemplar el dia, que passeja amb la família, que reposa de treballar netejant sabates o cotxes, que...

Agafem un microbús i sortim de la ciutat per anar a veure el Castell de la Glorieta, un palauet eclèctic que barreja estils europeus i àrabs. Va ser construït pels prínceps de Bolívia, una parella que va rebre el títol nobiliari de mans del Papa Lleó XIII per les bones obres que feien. Havien fet molts diners a les mines i després en bancs, però no van poder tenir fills, així que van començar a agafar nens del carrer per donar-lis allotjament, menjar i educació. Van arribar a tenir un orfenat amb uns quaranta nanos.

De tornada a la capital constitucional de Bolívia, tafanegem per un mercat local, on trobem de tot a molt bon preu...pugem a la plaça Recoleta per veure la posta de sol amb la ciutat de fons...després d´una pujada maratoniana per uns carrers força empinats, no tenim la nostra recompensa, doncs a dos quarts de set de la tarda el sol ja s´ha amagat...

L´endemà, després de fer tot els encàrrecs necessaris per poder marxar direcció Oruro, a mig camí de la nostra tornada a Xile, ens apropem al parc Simon Bolívar...ens sorprèn l´ambient que es respira al carrer...és 21 de setembre, el primer dia de la primavera (austral) i també el dia de l´estudiant...per això el parc està ple de parelles i grups de gent jove que celebren l´arribada de la calor amb un tros de pastís o un gelat...nosaltres els acompanyem provant un deliciós tall de “pastís gelat” , una mena de merengue amb galetes!

Hi ha paradetes de llibres, i després de rebre una altra negativa a la meva demanada del petit príncep en quechua, ens comprem un diccionari d´aquest idioma.

Visitem la rèplica del santuari de Lourdes, propera al parc, que la princesa de la Glorieta va fer construir després de conèixer l´original en un viatge a França. Hi ha una noia asseguda als darrers bancs, porta una llibreta, sembla que estigui estudiant...la veritat és que es respira una tranquil•litat meravellosa en aquesta església a l´aire lliure...

Després de dinar al pati de l´institut francès, ens apropem a l´església de Sant Felip Neri. L´entrada és a través de l´escola contigua, i tot i que no podem visitar l´església per dins, doncs les porteres no tenen la clau, l´entrada ens dóna dret a pujar al terrat i disfrutar de la vista per sobre les teulades de la ciutat...passem una bona estona mirant i buscant angles...

L´última parada és el mirador de la plaça Recoleta...avui veiem la posta tot prenent un cafetó i un batut espaterrats en una de les tombones de la cafeteria que hi ha al costat dels arcs...és un d´aquells moments en que el temps es podria parar i tu somriuries...de tranquil, de feliç...

...Però són les 6 i 10 i sortim escopetejats escales avall...tenim uns vint minuts fins a l´hostal, on hem de passar a recollir les motxilles, després de treure diners d´un caixer, i agafar un taxi fins a la terminal, ja que el bus direcció Oruro ens surt a les 19.30.

Avui marxem de Sucre, però esperem tornar-hi algun altre dia amb més temps per passejar, per gaudir de les seves cases, dels seus temps pausats, dels seus patis o simplement per muntar una segona sucursal de la Dolce Vita, l´espai que ha sigut casa aquests dos dies.

Mir