Por la raja de tu falda yo…

Avui hem tingut un dia tranquilet a San Pedro, fent encàrrecs, comprant quatre coses pel viatge…l´activitat principal ha estat anar al Valle de la Muerte a fer sandboard!

Hem pujat a una furgo nosaltres dos, una alemana mig malalta, però molt caxonda que parlava l´espanyol perfecte i una parella sossa d´holandesos, més el conductor/fotògraf i l´instructor…els dos mig empanats de la vida i dels porros que anaven fumant quan creien que no els vèiem…

La veritat és que ha sigut molt xulo, sobretot pel paisatge que ens envoltava…era curiós pensar que avui, nosaltres, sortiríem a un munt de fotografies de turistes que estaven fent l´excursió del Valle de la Muerte, i nosaltres teníem la perspectiva inversa del Siq…

Després d´una més que breu explicació del Sebastián, ens hem hagut d´encarar cadascú a la baixada més pronunciada de la tarda…la primera! Després, encara que continuàvem caient i sent incapaços de controlar la taula, sí que li hem anat perdent la por a la inclinació i deixant-nos anar a poc a poc…

El resultat final: moltes “risas”, unes quantes nates, sense gens de mal, quilos de sorra a les sabates i…ups! una raja de 20 centímetres al pantaló del Ferran mentres anava fent el surf-in-Chile! Ell amb l´emoció del moment ni se n´ha adonat i vés a saber durant quantes baixades ens ha anat ensenyant els calçotets…jiji…

De tornada a SPA, una bona dona de nom Eli, que té una botigueta al final d´un restaurant anomenat El Paso, al carrer Caracoles, que és the place to be a San Pedro, li ha cosit i els hi ha deixat millor del que estaven aquest matí!

Ara estem destrossats, són només les 10 de la nit, però marxem ja a fer nones…ens acomiadem de San Pedro i comença el road to Uyuni…

Mir

SPA

No, no estem a Bèlgica, de fet ni tan sols hem marxat cap a Uyuni, la manca de disponibilitat i el no voler anar de bòlid, ens ha fet quedar-nos un altre dia passejant pels carrers de SPA (San Pedro de Atacama) amunt i avall. Un poble on tot està preparat perquè els guiris es preparin les seves excursions i activitats. Entre hostals, restaurants, agències de viatges i botigues d’artesania tradicional es reparteixen els quatre carrers que té el poble.

Per visitar: l’església de San Pedro, que podríem definir com senzilla i maca per fora (sembla eivissenca) i eclèctica per dintre, amb bigues de cactus i un altar que sembla dissenyat per nens. També es pot visitar el museu arqueològic de Gustau Le Paige, el mossèn que va ‘dinamitzar’ el poble tot donant importància a les restes arqueològiques de la zona.

Tot i així, passejar per les quadres de SPA o fer una parada al cafè ‘La esquina’ tot respirant l’aire de tranquil•litat amb el que viu al poble, fa que perdre un matí tot escrivint una entrada al blog no sigui una pèrdua de temps.

Fer

El abuelo que llora

Aquest matí, quan a les 3.40 ha sonat el nostre despertador, els que volíem plorar érem nosaltres! Amb son encara al cos, ens hem anat tapant amb capes de roba del Ferran, ja que la meva maleta encara està missing…


“Es probable que el chófer se demore diez minutos” ens va dir el de l´agència…Eren les 4.20 i encara esperàvem la van juntament amb 3 brasilers que feien encara pitjor fila que nosaltres…clar que per tres persones de Rio, imaginar-se estar per sota zero era una tragèdia! La noia entra a buscar-me uns guants, de la pena que li faig, però no els tobava…en canvi el Ferran surt de l´hostal amb la manta del llit, per si de cas…

M´enxovo entre el Fer i un coreà amb cara de poca expressivitat, com quasi tots els asiàtics que trobem en els viatges, i intento dormir entre saltiró i saltiró…sort que és fosc i no veig el camí…

A quarts de 7 arribem al parc del Géiser del Tatio…on el guia, en Jaime, un home d´uns trenta anys, estudiant de geologia i apassionat de les pedres, ens comenta que avui no fa massa fred, només estem a -10ºC!

Ens preguntem perquè ens hem hagut de llevar tant d´hora, i la resposta ve d´ell mateix: es veu que els géisers només es veuen al matí, per la inversió tèrmica. El seu màxim esplendor és de 7 a 9 del matí!

El paisatge és apocalíptic…veus tot de cossos passejant per les fumerades blanques i calentes que emanen de dins de la terra…entre el fred, la son i l´emoció, semblem tots plegats uns supervivents d´alguna catàstrofe al més pur estil de Battlestar Galactica!

Després d´un esmorzar amb el grup a base d´ous bullits al géiser i cafè amb llet escalfat en el mateix forat, ens porten a fer un banyet a unes termes...canviar-se abans, però sobretot després del bany, es converteix en una activitat d´alt risc... i més si no tens banyador, però l´experiència val molt la pena!

Baixem a San Pedro pels mateixos camins que les morrenes han emputxat les pedres durant milers d´anys...parem a veure flamencs, vicunyes i llames. Aprenem de l´existència del corion, la vegetació que cubreix aquesta zona: és una mena de matoll groguenc i molt resistent, que alimenta als camèlids altiplànics i que a mi particularment em recorda a tot de cabells despentinats. Parem a un poblet andí (Machuca), on provem un pinxo de llama deliciós i el Chachacoma, un tè amb propietats afrodisíaques i que a més a més va bé pel mal de cap i panxa...

Per cert, Tatio significa l´avi que plora. Es veu en una muntanya la silueta de l´avi estirat que plorava quan l´aigua provinent de Bolívia passava per sobre la carena de la seva muntanya.

Ara hi ha una problemàtica amb el parc, ja que volen construir-hi una planta geotèrmica per donar energia i aigua a les mines de liti. Els atacamenys no estan d´acord en explotar els recursos de la pachamama. Esperem que la disputa acabi bé...

Mir i Fer

El Valle de la Luna

Pugem al bus de l´excursió per una xiripa impressionant! Passem per l´agència mitja hora abans del que crèiem que era l´hora de sortida i menys mal!

Compartim autobús amb una colla excursionista de Santiago, són adults granadets, alguna fins i tot va amb bastó, però porten la natura a la sang! Serien la versió andinista de les lloques! :)

Arribem al Valle de la Muerte, des d´on veiem per primer cop un volcà que ens acompanyarà tots els dies, el Likan Kabur, que significa la montanya del poble en Cunza, idioma atacameny.

Un túnel artificial de pedra vermellosa en forma de serp, que recorda massa el Siq de Petra, ens amaga la magnífica vista d´aquest volcà que sembla escapat de la barrera muntanyosa que separa Xile d´Argentina, Els Andes.

Canviem de vall, ara som al Valle de la Luna. Sortim per veure “les 3 Maries”, una formació rocosa sortida de l´erosió de la pedra per l´aigua que va acompañar aquest espai fa molts anys. Ara és com un cementiri de sal, on veus les impremptes del temps en forma de cristalls.

El sol comença a baixar, i nosaltres l´acompanyem en el seu viatge diari, tot pujant una gran duna que goberna un espai de sombres i colors càlids.

Som uns quants allà dalt, però el silenci ens uneix i ens separa de l´espectacle que els nostres ulls contemplen. En pocs minuts, els Andes i el nostre volcà, es tenyeixen d´un vermell sang que fa posar els pèls de punta.

Amb la baixada del sol, també baixen les temperatures i els nostres peus, que desfan el camí.

Mir

No me chilles que no te veo

¿cómo dice señora?, ¿me lo puede repetir?

Estamos compartiendo un taxi con una señora de la zona, es maestra, y estuvo en España estudiando hace unos años. No ve muy bien, y va sentada al lado de un taxista que sordea…no es para cachondearse, pero la estampita era muy graciosa…

Al llegar a Calama, mi maleta no estaba, se quedó en Santiago o en Copiapó. Así que mientras hacíamos los trámites pertinentes, perdimos el transfer hacia la ciudad. La única opción era el taxi, pero brillaban por su ausencia. Éramos unos cuantos esperando, así que al entrar el primero no dudamos en compartirlo.

Y conocimos a dos personas muy lindas. En los diez minutos que compartimos el trayecto, nos contaron cosas de su ciudad, de su vida, nos llevaron donde no habíamos pedido, pero fue la manera de poder coger un bus para llegar a la hora a San Pedro de Atacama y poder llegar a la excursión al Valle de la Luna.

Mi maleta llegaría esa misma noche, aunque nosotros estaríamos durmiendo y no la tendríamos hasta el día siguiente…

Mir

Santiago

Volando hacia Calama, los Andes nos acompañarán todo el viaje a la derecha, mientras que Santiago, ya quedó atrás (aunque esperamos ver más al final del viaje). Quedó atrás la bonita plaza de Armas con sus edificios coloniales y los Santiaguinos jugando al ajedrez, quedó atrás el mercado central con sus hostiones y el señor del choripán (lástima que fuera del realísimo, aunque supongo que Zamorano antes y Pelegrini ahora tendrán algo que ver), quedó atrás la estación de Mapucho con el ballet Nacional Chileno y el estreno de ‘Valparaíso Vals’ y el lindo señor que nos consiguió las entradas, quedó atrás la Piojera y los terremotos (vino moscatel con helado dentro) y el palacio de la moneda …


A ver, Santiago no es Londres o París aunque tenga un pequeño barrio así llamado, pero tiene sus cosas, en especial su gente amable y su ritmo pausado.

Una cosa graciosa que nos ha sorprendido de los lugareños es el afán por conseguir un mejor sitio, tanto una mejor localidad para ver mejor el ballet, como para avanzar en una cola del aeropuerto, son educados y tranquilos, pero cuando ven un hueco, se lanzan a conseguirlo.

Pd. No hemos dormido dentro del saco, pero no hubiera sido descabellado. Por cierto el hostal plaza de Armas a las 5.50 de la mañana NO tiene agua caliente, aunque las vistas de la plaza con la primera luz del día casi merecen la pena los estornudos de ahora.

Mire i Fer

VIVEN

I no només això, sinó que finalment hem arribat a Santiago!

Escric desde l’habitació de l’hostal plaza de armas, cèntric (al bell mig de la capital), econòmic (dormirem els dos per uns 25€) amb unes vistes precioses i un petit problema… sort que tenim els sacs de la Gemma i l’Àlex, perquè dintre d’aquests llençols no ens ficarem pas.

Deixant l’hostal de banda, Xile ja ens ha deparat unes quantes coses molt agradables només arribar: m’ha fascinat sobrevolar els Andes, són majestuosos i terrorífics a la vegada, impossible no pensar en la història de l’equip de rugby...

Després, un cop aterrats, un bus ens ha deixat davant d’una rua que celebrava el centenari de l’església Pentecostal a Xile, ha estat un xoc veure centenars de persones disfressades amb motius religiosos… i finalment, una primera passejada, amb bosses i tot, per la part cèntrica de la ciutat, una passejada que ara que la Mire ja ha sortit de la dutxa anem a repetir i sobretot a gaudir.

Santiago….allá vamos!!!

Pd. Ojo a la foto dels operaris…

Fer