Plegant veles

Escric des d’un lloc indeterminat al mig de l’Atlàntic, de tornada. Podríem discutir si en aquest moment el viatge ja s’ha acabat o si el vol de tornada encara forma part d’ell. El que sempre penso és que és un moment injustament trist, tornarem a casa veurem a gent que ens estimem i que trobem a faltar, per altra banda, la maleta sempre costa més de tancar que a l’anada i no és perquè la roba estigui pitjor doblega, jo sempre he cregut que és perquè torna plena de records, des del ballet del primer dia, fins l’últim mos al como agua para chocolate... per altra banda, un viatge ha d’acabar per a que un altre pugui començar.

Però no trobeu que l’últim dia, o potser les últimes hores d’un viatge tenen un regust agredolç? A mi em va passar ahir al arribar a Santiago en bus des de Valparaíso, el dia enfosquia, s’acabava, igual que el nostre viatge. Ha faltat temps i coses per veure, sempre és igual, però no t’hi acostumes... hauré de tornar, penses, però sincerament, aquest moment ara mateix queda lluny.

Tot i així, l’últim passeig sempre em resulta magnífic, i ahir a Santiago, encara em va agradar molt més, és una ciutat captivadora i màgica per passejar al vespre sense direcció fixa, plena de vida a molts punts de la ciutat.

Passem primer infinitat de tenderetes de venta ambulant, entrem a una llibreria i xerrem una estona amb el llibreter que ens orienta sobre literatura xilena actual, entrem al patio bellavista a fer un últim cafè, està molt més animat que el primer cop que vam entrar, es barreja gent que està fent un cafè, gent que fa l’aperitiu i gent que ja sopa, i és que a tot Xile, els horaris són molt amplis, i això és maco perquè li dona molta vida a la ciutat.

Després d’això, només caminem uns 100 metres, el carrer està a tope de gent, i ja veiem un lloc que ens agrada per sopar, i bé que l’encertem... passen de les 0.00 quan arribem a l’hostal esquivant joves, i no tan joves que estan de festa, una festa que dura fins la mateixa porta de la Ximba, la nostra darrera casa a Xile, encara hem de fer la maleta i el taxi ens passarà a buscar a les 5.30... dormirem poc però voldrà dir que hem aprofitat el viatge fins al final.

Comença el comte enrere pel proper...

Fer

Info (VI). Santiago

Tot té un inici i un final, i en aquest viatge, Santiago ha estat les dues coses...

• Dormir

o Hostal plaza de armas: al centre de la ciutat, amb una vista privilegiada de la plaça, habitacions justes amb lavabo inclòs però dutxa comuna (i difícil de graduar). A més donen al lobby i el servei wi-fi és bastant justet, habitació doble, 20000 pesos (25€).

o Hostal La Chimba: a Bellavista, lloc de decoració divertida, igual que l’ambient, hi ha festa cada dia, però que per sort no et dificulta el dormir, servei de wi-fi molt bo, l’habitació (amb bany i dutxa comú) 20000 pesos (25€).

• Menjar

o La piojera: lloc cutre però amb estil, vindria a ser un bar del gòtic però freqüentat per gent de totes les edats i condicions. Terremoto (vi dolç dolent amb bola de gelat, 1700 pesos, una mica més de 2€) La ‘réplica’ pel proper viatge.

o Restaurante Galindo: a Bellas Artes, carns a la brasa a tuti-pleni, servides en bols com de sopa, més per atipar-se que per gaudir del menjar, graellada per dos, begudes i un cafè 17400 pesos (23€)

o La casa en el aire: al patio Bellavista, bona decoració per un lloc maco per prendre alguna cosa...amb calma, doncs el servei no és el més ràpid de la ciutat. També has de tenir sort amb els possibles companys de la taula del costat, doncs estàs apretadet (a nosaltres ens van tocar uns cridaners força bordes). Per 6000 pesos (8€) pots comprar una samarreta “revolucionària”: amb 4 fotos darrera de: Salvador Allende, el Che, el Víctor Jara i el sub-comandante Marcos.

o Como agua para chocolate: sopar de cloenda a un lloc meravellós, l’ambient, la decoració simulant un patí mexicà, el servei (excepte a l’hora de cobrar) i especialment, el menjar: una safata de peix i marisc per compartir (amb una salsa de maionesa i mel espectacular, congrio amb ametlla i espinacs, un filet amb bacon i salsa de tres pebres suaus (deliciós), un gelat de postres luxuriós, aigua, vi, i un tallat 43500 pesos, (menys de 60€).

Fer

Info (V). Valparaíso

• Dormir

o Hostal caracol: en el cerro Bellavista, a medio camino entre la base y la Sebastiana, habitaciones correctas con baño y ducha dentro, un salón común, habitación doble, 26000 pesos (35€) no nos quedamos.

o Hotel Robinson Crusoe: justo al lado del caracol, cuenta con un salón es muy acogedor pero con un precio todo lo contrario, 149$ por ser temporada baja, no lo vale ni de lejos.

o Hostal Bellavista: situada en el la parte baja del cerro del mismo nombre, casa reformada para ser utilizada como casa de huéspedes, tiene ocho habitaciones espaciosas con murales pintados, salón común y dos baños, todo muy bohemio. Las dobles cuestan 20000 pesos (25€), excepto la habitación principal de la casa, 25000, pero al ser los únicos huéspedes, nos la dejó por 20000 (de hecho tuvimos toda la casa por 20000, un chollazo) con desayuno incluido.

o Hotel Brighton: en el cerro Alegre, seguramente bastante más caro, pero con unas vistas inmejorables.

• Comer

o Café del poeta: lugar para charlar y leer, buen café, en la parte baja de Valparaíso, dos cafés especiales, 4250 pesos (6€) visto así, algo caro.

o Restaurante Ola: en lo alto del cerro de Bellavista, a 100 metros de la Sebastiana, platos de pescado caros, y los jueves (bajo petición) menú de degustación de 13 platos, para uno 35000 pesos, para dos 50000 (45 y 68€ respectivamente) en principio con buenas vista, pero no lo sabemos, porque no nos quedamos.

o Cuatro vientos: Otto y su familia nos sirvieron mucho más que una cena en el cerro de Bellavista, por 18000 pesos (24€).

o Café la sebastiana: el café del museo, no se han molestado en hacerlo bonito como debería, es un bar normal, pero lo interesante es que este tipo de lugares siempre son más caros, y éste tiene precios normales, además de un servicio muy amable.

o Suecia – Chile: con este nombre es curioso, probamos los ‘italianos’ que la verdad… dos bocadillos frankfurt con aguacate, tomate y mucha mayonesa, más una cocacola, 1100 pesos (1.5€). En la parte baja de Valparaíso.

Fer

Valpo

La primera impressió, la veritat sigui dita, és de decepció…les nostres expectatives eren molt altes i tant el Prat, com la zona baixa de la ciutat, o les cases dels “cerros” ens semblen cutres. El dia tampoc acompanya, doncs està força núvol i no hi ha gaire, per no dir gens, d´ambient al carrer, però a mesura que anem passejant pels seus carrers enfilats i desafiants als turons que envolten la ciutat...li anem trobant el seu punt...

La posta de sola vista des del cerro Alegre és una meravella, i passejar pels seus carrerons buscant un lloc per sopar o prendre quelcom, o simplement xafardejar a través dels aparadors de les botigues-tallers d´artesania que surten com bolets, li dóna un caire artístic a aquesta muntanya.

La gent, també, són d´una amabilitat conmovadora i desprenen un gran carinyo! Hem de dir que els xilens ens han agradat arreu on hem estat, però aquí sembla que estiguin un punt més alt de la mitja, i ja té mèrit en un lloc tant turístic com aquest.

Prenem cafè en el Café del Poeta, una granja acollidora que ens transporta a una tarda d´hivern de diumenge, a la plaça del Pi de Barcelona...allà hi trobem la frase del dia, escrita per Einstein fa molts anys, però contemporània a més no poder. Diu així:

¿crisis?

“No pretendamos que las cosa cambien si siempre hacemos lo mismo”. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y a países porqué la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias.

Quien supera la crisis se supera a si mismo sin quedar “superado”. Quien atribuye a la crisis sus fracasos y sus penurias violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia. El problema de la personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonia. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora la mejor de cada uno, porqué sin crisis todo viento es caricia.

Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro,. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla".

L´endemà vistem La Sebastiana, la casa que Neruda es va fer construir a la part més alta del cerro Bellavista, en un lloc privilegiat on li entrava el Pacífic per tots els racons i escletxes de casa seva...ens recorda la casa de Dalí de Port-lligat, aquesta una mica menys excèntrica i més vivible...

Sortint ens trobem a l´ Eva Maria, una noia alemanya amb qui vam coincidir fent sandboarding a San Pedro de Atacama ara fa més d´una setmana. Celebrem la coincidència fent un cafè plegats i acabem la nostra visita a la ciutat arribant al cerro Artilleria, pujant en ascensor per contemplar el port, la badia i les taques colorejades de les cases que espurnegen la nostra vista.

Així doncs, marxem amb un bell somriure d´aquesta ciutat, hem conegut a l´Otto, i molt més.

Mir

Otto: una habitación con vistas

Mientras buscamos un sitio donde alojarnos vemos de reojo un café, los 4 vientos, que nos da buena vibra. Una vez instalados en el hostal, agarramos diversas tarjetas de locales y actividades diversas, y entre ellas vuelve a salir la del café los 4 vientos…


Después de dar una vuelta por Valpo y ver como anochece, decidimos ir a cenar…y como en la película de Amélie, la tarjeta vibra en mi bolsillo…llegamos a Héctor Calvo 331, en el cerro Bellavista, y des de fuera vemos un cálido local. Nos recibe en la puerta un señor de tez rosácea y pelo blanco que nos invita a pasar.

Sólo entrar nos sentimos bien…es como estar en casa…nos sentamos en una de las 3 o 4 mesas que hay en este espacio que parece más el comedor de casa de los abuelos que un restaurante…y empieza la magia…

Antes de cenar conversamos un poco, pero es sobre todo con la sobremesa que Otto, de quien conocemos su nombre justo antes de irnos, nos regala uno de los momentos más bonitos del viaje.

Hijo de inmigrante alemán, Otto regenta esta habitación con vistas junto a su hija, después de haber llevado un camión muchos años de su vida de Arica a Chiloé. Y ahora, jubilado de su profesión, sigue siendo un viajero incansable…pues cada noche se sienta, junto con sus hijos, en el sofá que da la espalda a la calle, y descubre lugares fascinantes de la mano de los viajeros, que como nosotros, tenemos la suerte de encontrarle…

Pero no es él sólo quien viaja, somos los otros quienes nos maravillamos de conocer a un abuelo con tantas ganas de conocer y de contar, de saber y de regalar…nos cuenta anécdotas de su juventud, de momentos difíciles de su país, de los viajes (físicos) que le gustaría hacer…y nos pregunta, nos cuestiona, nos hace pensar…y llegar a la conclusión que es un GRAN hombre…transmitiéndonos el deseo de querer vivir con la misma plenitud e intensidad que él nos ha mostrado, tanto ahora como al llegar a su edad…

Salimos embriagados de felicidad, no sólo Otto (nombre de bautizo Enrique) es el abuelo que todos querríamos tener (aunque debo decir que yo tengo una abuela que sería su versión en femenino) sinó que nos encanta la relación que toda la familia tiene…conocemos a sus tres hijos, uno de ellos es el cocinero del restaurante, y también a una nieta…y entendemos que Otto, y su café, son el ombligo de esta familia tan rica.

Para colofón, nos regala un souvenir muy lindo que él mismo hace: un cerro de madera con casitas de colores…un recuerdo físico que colgaremos en nuestro comedor en Barcelona.

Mir

Welcome back to the real world

I és que malgrat ens agradi la muntanya, els llocs perduts i les aventures... en el fons, som urbanites.
Escric des d’un tur-bus que fa la ruta Santiago – Valparaíso, i només això ja em sembla la glòria, soc incapaç de descriure les diferències entre els busos bolivians i això.

Vam dormir a Santiago i aquest matí hem anat a xafardejar per fora la Chascona, la casa de Santiago de Pablo Neruda, hem pujat fins al cerro de san Cristobal, a part de ser un agradabilíssim espai amb els andes al fons i convertit en una església a l’aire lliure on Joan Pau II va fer missa fa 25 anys, és el lloc amb les millor vistes de la ciutat, tones i tones de ciment als teus peus i també hem visitat part dels barris de Lastarria i Bellas Artes, barris universitaris, plens de joves, botigues, bars i restaurants pels que paga la pena perdre’s mirant les façanes i la gent. Després hem agafat el metro fins la terminal de bus cap a Valparaíso, on estem ara mateix...

Cases, ciment, bars, gent, metro... tot ha contribuït a que Santiago m’agradi una mica més, i és que com deia abans som urbanites.

Fer

Info (IV). Iquique.

• Dormir
o Hostal Catedral: 18000 pesos (24€) per una habitació neta amb lavabo i dutxa a l’habitació, esmorzar inclòs i a prop del centre, sense ser espectacular, però amb bona relació qualitat – preu.
• Menjar
o Cioccolata: esmorzars de tot tipus i bons cafès en un local molt semblant a un Jamaica, a prop de la plaça Prat (com a mínim n´hi ha un més al passeig marítim). Un tallat, un suc i una pie de llimona per 4250 pesos (5€).

o Casino español: ostentós i luxós fins a dir prou, però ens mereixem fer un àpat bo no? 2 aperitius (pisco sour i mango sour), salmó fumat i caçoletes de marisc amb formatge, llenguado i corvina amb guarnició, 1 postre i 1 cafè, aigua i vi...Total 46.300 pesos (60€)

o Carpe diem: cafè tipus culturetis, força europeu, un tallat i una coca-cola 2000 pesos.

• Transport

o Taxistes d’Iquique: intenten estafar (i ho fan) a banda d’intentar col•locar-te en els hostals que els interessa.

o 10000 pesos costa el taxi privat fins l’aeroport, pels vols de la plaça prat hi ha diferents companyies, totes al mateix preu. Fas la reserva i et passen a buscar per l’hotel. Ull! No són 25 minuts, penseu 40 més aviat.

Fer

Un dos tres Iquique!!!

Hem aconseguit dormir a un llit i recuperar les forces que els autobusos bolivians ens han tret a base d’hores, espants i mals moments. I ja de peu, novament a Xile, estàvem preparats per veure què ens ensenyava aquesta nova ciutat.

Tot i així, teníem deures a fer, després de veure la catedral situada just davant de l’hostal, ens posem a saber com baixaríem a Santiago. Com que els dies s’esgoten, i tot sigui dit, 26 hores més en bus, que és el que dura el trajecte Iquique - Santiago no estem disposats a fer, decidim mirar vols. Sabem que fins a tres companyies operen des d’Iquique, TAM, LAN i SKY, vist que SKY ens va donar un vol força barat anem a ella, ens ofereixen baixar a Santiago per 92000 pesos (120€) la veritat és que ens sembla massa car i ens tornem a sentir desafortunats, però amb la necessitat de baixar ràpid... estem a punt d’acceptar quan a l’últim moment pensem en preguntar a les altres companyies, total estan a prop. La Mir se’n va a LAN on li diuen que tots els vols a Santiago costen 192000 pesos (252€), menys mal que LAN té fama d’econòmica! Per la meva banda vaig a TAM a on em diuen que només fan vols internacionals, però que miri a PAL, a la plaça major del poble...

Surto corrents cap allà, però he de frenar al veure la majestuosa plaça, predominada pel color blanc i edificis recarregats, és força maca, però ja gaudiré d’ella després. Entro a l’oficina de PAL i em diuen que tenen un vol a les 20.20 per 48000 pesos (60€) li dic que vagi fent la reserva, mentre torno a sortir corrents cap el ‘meeting point’ amb la Mireia com si d’una etapa de Pekin Express es tractés... 15 minuts després ja tenim vol, i sobretot, que la astrugància del dia anterior ja ha quedat enrere.

Ja podem començar a explorar la ciutat, amb tranquil•litat, que tampoc dóna per tant, ens mirem la plaça Prat des de tots els angles possibles, la torre del rellotge, el teatre, i els ostentosos edificis que l’envolten, on destaca el casino espanyol, que si per fora ja era ostentós, els detalls moriscos barrejats amb quadres i estàtues del Quixot de l’interior ja ón d’un ‘lujo’ escandalós. Ens sentim com clients del Rick’s a Casablanca mentre ens fotem les botes al gran saló ‘espanyol’, una sensació curiosa però que vam tenir els dos a l’hora.

Després de dinar acabem de donar la volta al centre neuràlgic d’Iquique, que sembla tret del far west amb voreres de fusta i tot! Passem per tendes d’artesania local, on destaca un freak del reciclatge que es dedica a fer espases amb caps de peixos espasa, banyes de cabra i ostres de mar (sí, feien fortor). També entrem a un museu de la cultura indígena local, on tenen un parell de mòmies de ‘chinchorro’ (més antigues que les egípcies) i ens arribem fins a l’oceà Pacífic, deu n’hi do com

peta l’aigua per aquí, no veiem surfistes, però de ben segur que deuen estar a prop.

Ja de tornada, passem pel mercat d’Iquique, i encara ens queda temps de fer un últim cafè abans d’agafar el taxi que ens porta cap el vol direcció Santiago.

Fer

Death Race: un títol molt premonitori

Ahir a les 19.30 ens mentalitzàvem pel que havien de ser les següents 19 hores de viatge. Estàvem preparats pel traqueteo degut al mal estat de les carreteres, a busos arrossinats, a retards diversos o a canvis d´autobús...però confiàvem en passejar per Iquique a quarts de tres del migdia...

Són les 00.30 i acabem d´arribar a l´hostal, amb 10 hores de retard i força patiment...ara us expliquem el que va passar...

A les 19.30 estàvem feliços amb el súper-bus que teníem: seients reclinables, només tres seients per fila, mantes, calefacció i fins i tot una peli! Death Race, era una mica bodri, però ens serviria per agafar el son...portàvem un parell d´hores de viatge quan el bus es va parar...al principi no li vam donar importància, vam suposar que el conductor necessitava un bio-break, però al cap d´una estona vam sentir remenar a fora...

Estàvem aturats a una corba, amb prou bona visibilitat, però enmig de la foscor, sense cobertura, a una cuneta massa estreta per encabir-nos...i on de tant en tant passava algun cotxe o camió, la sensació de ser dins del bus i no saber si ens veien o si ens esquivarien era angoixant...

El Ferran va ser el primer en baixar...i va venir el diagnòstic: havíem estat baixant un port de muntanya amb la cinquena marxa enganxada i frenant com uns descosits...

Després d´una hora i mitja de drenar el motor, afegir oli i altres procediments que se´ns escapen, ens van dir que el problema estava arreglat i vam enfilar camí...a més a més hi havia una altra flota (com en diuen aquí) a Potosí que podíem canviar a l´arribar...
El ritme de l´autocar, però, no era l´òptim...vam fer força quilòmetres sense saber ben bé amb quantes marxes, però sí anant molt lents...La majoria de l´autocar dormia, algú fins i tot roncava,però nosaltres teníem mig ull a la televisió i tres més posats a la carretera...
A l´arribar a Potosí el chòfer no va parar i allà es va alçar el motí...al passar un peatge, una senyora va començar a cridar i el carabinero va parar l´autocar per veure què passava...en aquell moment mig bus va sortir a donar la seva versió dels fets...semblava que passat Potosí hi havia una baixada un xic perillosa...el conductor intentava, desesperat, convèncer-nos de que ell es veia capacitat per portar-nos fins a La Paz malgrat l´autocar no funcionés al cent per cent, però nosaltres no estàvem disposats a patir tantes hores...així que vam acceptar la recomanació de l´autoritat i ens vam canviar a un altre bus no tant luxós, però que ens va portar a bon port. Dues hores més tard.
Havíem perdut la connexió a Xile i ens havíem d´esperar fins les 12 del migdia...tot i la notícia, encara ens ho vam agafar prou bé...donaríem un vol per Oruro i arribaríem a Iquique per sopar, ja teníem el lloc escollit...el Casino Español, el lloc més luxós de la ciutat!

La veritat és que no hi ha massa a fer un dimarts a les 7 del matí al centre d´Oruro...està tot tancat, però tenim força gana doncs no havíem sopat el dia anterior...així que entrem a un mercat i mengem el que els locals menjaven: una sopa de maní i una altra de chairo...una barreja de caldo, pasta o quinoa, verdures i carn...no està malament, i sobretot està calentona!
Pugem a veure l´església del Socavón amb la panxa plena, passegem una mica pel centre i a les 12 ja estem enfilats en direcció Iquique...hem tingut sort perquè només quedaven 4 places...anem a darrere de tot, però s´hi va còmode...
Al cap de poc d´haver pujat, ens donen dinar: pasta amb carn i una coca-cola...això és “lujo asiàtic”...el camí és una mica polsegós, i fem algun salt, suposo que sent al darrera es nota més...estem mig clapant-nos quan el bus es para...NO! no pot ser...sentim tot de cops fora...és el conductor intentant treure una roda...hem punxat! I el millor és que la roda de recanvi també està punxada! Tornem a quedar-nos tirats al mig del no-res...sense cobertura...almenys aquest cop és de dia...
Al cap d´una estona, el segon a bord puja a un camió en direcció algun taller...parem a un altre camió, però sembla ser que les rodes no són iguals, intentem parar a un bus que passa de llarg...no hi ha molt moviment en la carretera-pista que connecta Pisiga (Bolívia) amb Colchane (Xile)...després d´una hora i mitja d´espera, arriba un bus que ens deixa la seva roda...Eureka!
Arribem a la frontera i descobrim un altre drama...a part de trigar quasi dues hores a passar, ens fan baixar amb totes les pertinences i passar immigració i duanes dels dos països...en total saludem a quatre funcionaris de diferents colors...com que no pots entrar ni fruita, ens mengem unes mandarines xilenes que han donat la volta per Bolívia amb nosaltres....però a veure qui és el guapo que els hi explica la nacionalitat dels cítrics...
De volta al bus ens posen una peli...Troya...ens distreu una estona fins que el bus comença a baixar a deu per hora...no pot ser...això és una mena de maledicció...ara recordo que sent a Potosí li vaig fer una foto a un senyor que llegia les cartes i crec que em va enganxar i em va dir quelcom...potser em va tirar algun malefici?
El Ferran es torna a aixecar, un parell de cops, a preguntar si tot va bé, i no li responen mai la pregunta...
Quan queden uns cent quilòmetres per arribar, ens paren els carabineros de trànsit...no aclarim el què passa, el segon conductor ens diu que estan cursant un parte...però de què? Això mai ho sabrem...en aquell moment jo no puc més...estem tancats al bus, hi ha una porta entre el conductor i nosaltres i no es pot obrir des del nostre cantó, tenim les ungles ronyoses (sembla impossible la de merdòfia que s´hi pot arribar a acumular), la pudor de pixum del lavabo ja no es pot dissimular de cap manera, ens fan mal les cames d´estar asseguts...i volem una dutxa i arribar!
Finalment passada la mitja nit arribem a Iquique...un policia ens recomana agafar un taxi, amb 500 pesos n´hauríem de tenir prou...el taxista ens en demana 2000...però nosaltres no tenim més esme per discutir...li donem les 4 monedes, entrem a l´hostal, ens passem una aigüeta ensabonada i ens llencem a mans d´en Morfeo...

Quin viatget...

Mir

Info (III). Sucre

• Dormir

o Hostal Dolce Vita: fantàstic, una parella d’amables francesos (que ja és raro) apart d’indicar-te el que vulguis de Sucre, porten un hostal amb no més de 8 habitacions que semblen apartaments, amb un saló immens amb dos llits i lavabo amb dutxa privat, tot amb un estil modern i net. Com a zones comuns, un cel obert ideal per prendre el sol o llegir, un lounge per veure la tele o fer una copa i una cuina, potser el més just de l’hostal, però que fa el seu servei. Força ben situat (5-10 minuts del plaça 25 de mayo), una parella passa la nit per 120 bolivianos (12€).

• Menjar

o Locot´s: des d´esmorzars, menjar nacional, mexicà o internacional a copes...és una sala gran, amb dos espais, més un pati interior. La relació qualitat preu és brutal! Per 81 bolivianos (8 euros) ens van donar: un pollo al curry amb arròs, unes salchipapas (platarràs de patates fregides, i bones, amb saltxitxes de frankfurt) i envoltitos (farcellets de carn), coca-cola, llimonada i cafè amb llet. Molt recomenable, tot i que no va, acabar de trobar el wifi anunciat a la porta. Organitzen excursions també.

o Florin: un altre local per estrangers. Vam esmorzar-hi i sopar. De dins recorda un pub anglès (sense la pudor a cervesa i la moqueta arrossinada) i a fora té unes tauletes a un pati molt acollidor. El servei no és espectacular i el menjar ens va semblar només correcte. Per 108 bolivianos (11 euros) ens van donar brie arrebossat, steak de llama i el plat nacional: pique a lo macho (barreja de patates, carn, pollastre, saltxitxes, pebrot, ceba, pastanaga, formatge...en salsa de cervesa), suc de tamarindo, batut de papaia, aigua i un cafetó.

o Aliança Francesa: el lloc és maquíssim. Dins d´un pati inetrior, pintat com un carrer francès, tenen un menú de migdia molt bo. Per 35 bolivianos (sí! 3,5 euros) et donen un primer (amanida de palmitos), un segon (pollastre teriyaki amb arròs) i un postre (crepe de préssec). A partir de les 6 i fins les 11, obra el restaurant, on ens han dit que fan la millor carn de la ciutat...

o Café Mirador: a la plaça Recoleta. Un lloc fantàstic per gaudir de les vistes de la ciutat. Hi vam berenar un cappuccino, un batut de fresilla (maduixa) i plàtan i una pie de poma, per 25 bolivianos (no cal que us traduïm el preu, oi?).

Mir i Fer

Sucre…probablement, la ciutat més maca de Sud-Amèrica.

Només arribar a la ciutat ja ens hi trobem bé, doncs la casa d’hostes que hem reservat per telèfon té una vibra molt bona…la porten una parella de francesos que no escatimen en donar-te informació pràctica de la zona...és l´hostal que m´agradaria tenir...unes quantes habitacions de colors, un pati interior, una cuina i un lounge pels hostes, i molta llum...

Sortim a sopar, i seguim les indicacions donades a l´hostal, com que a l´Alliance Française no ens donen de sopar perquè passen de les 11, anem al Locot´s, un local-restaurant mexicà on sopem com dos reietons!

L´endemà, donem una volta per la Plaza del 25 de Mayo: està rodejada d´edificis colonials i modernistes, amb la Catedral que governa la cantonada nord-oriental; l´interior, en canvi, és ple d´arbres, de bancs, de fonts i de quioscs, però sobretot de gent que s´asseu a contemplar el dia, que passeja amb la família, que reposa de treballar netejant sabates o cotxes, que...

Agafem un microbús i sortim de la ciutat per anar a veure el Castell de la Glorieta, un palauet eclèctic que barreja estils europeus i àrabs. Va ser construït pels prínceps de Bolívia, una parella que va rebre el títol nobiliari de mans del Papa Lleó XIII per les bones obres que feien. Havien fet molts diners a les mines i després en bancs, però no van poder tenir fills, així que van començar a agafar nens del carrer per donar-lis allotjament, menjar i educació. Van arribar a tenir un orfenat amb uns quaranta nanos.

De tornada a la capital constitucional de Bolívia, tafanegem per un mercat local, on trobem de tot a molt bon preu...pugem a la plaça Recoleta per veure la posta de sol amb la ciutat de fons...després d´una pujada maratoniana per uns carrers força empinats, no tenim la nostra recompensa, doncs a dos quarts de set de la tarda el sol ja s´ha amagat...

L´endemà, després de fer tot els encàrrecs necessaris per poder marxar direcció Oruro, a mig camí de la nostra tornada a Xile, ens apropem al parc Simon Bolívar...ens sorprèn l´ambient que es respira al carrer...és 21 de setembre, el primer dia de la primavera (austral) i també el dia de l´estudiant...per això el parc està ple de parelles i grups de gent jove que celebren l´arribada de la calor amb un tros de pastís o un gelat...nosaltres els acompanyem provant un deliciós tall de “pastís gelat” , una mena de merengue amb galetes!

Hi ha paradetes de llibres, i després de rebre una altra negativa a la meva demanada del petit príncep en quechua, ens comprem un diccionari d´aquest idioma.

Visitem la rèplica del santuari de Lourdes, propera al parc, que la princesa de la Glorieta va fer construir després de conèixer l´original en un viatge a França. Hi ha una noia asseguda als darrers bancs, porta una llibreta, sembla que estigui estudiant...la veritat és que es respira una tranquil•litat meravellosa en aquesta església a l´aire lliure...

Després de dinar al pati de l´institut francès, ens apropem a l´església de Sant Felip Neri. L´entrada és a través de l´escola contigua, i tot i que no podem visitar l´església per dins, doncs les porteres no tenen la clau, l´entrada ens dóna dret a pujar al terrat i disfrutar de la vista per sobre les teulades de la ciutat...passem una bona estona mirant i buscant angles...

L´última parada és el mirador de la plaça Recoleta...avui veiem la posta tot prenent un cafetó i un batut espaterrats en una de les tombones de la cafeteria que hi ha al costat dels arcs...és un d´aquells moments en que el temps es podria parar i tu somriuries...de tranquil, de feliç...

...Però són les 6 i 10 i sortim escopetejats escales avall...tenim uns vint minuts fins a l´hostal, on hem de passar a recollir les motxilles, després de treure diners d´un caixer, i agafar un taxi fins a la terminal, ja que el bus direcció Oruro ens surt a les 19.30.

Avui marxem de Sucre, però esperem tornar-hi algun altre dia amb més temps per passejar, per gaudir de les seves cases, dels seus temps pausats, dels seus patis o simplement per muntar una segona sucursal de la Dolce Vita, l´espai que ha sigut casa aquests dos dies.

Mir

Info (II). Potosí

Continuem amb la sèrie de dades pràctiques, aquest cop amb Potosí, com sempre els canvis a euros són aproximats.

• Dormir: Alojamiento Glama: 60 bolivianos (6€) més 10 (1€) d’aigua calenta pels dos, doncs que esperes... una habitació gran amb tele i ja està, llit tou, sense armari, lavabo al pati del pis de sota i la dutxa...un autèntic zulo. Això sí, situat molt a prop d’on parava l’autobús d’Uyuni ens va fer el seu comés, descansar una nit.

• Menjar: Cherrys: menjar ràpid europeu en un ambient acollidor, dos plats amb guarnició, begudes i un cafè 55 bolivianos (5,5€) ideal per un brunch.

• Agències: Silver mines: vam contractar per 50 bolivianos (5€) per persona la visita a les mines, tot i ser una mica surrealista (vam pujar en bus vestits de miners) i va ser una mica express (degut a nosaltres que érem els que teníem pressa) va estar força ben explicat i a més al ser els únics va ser en privat.

Esto vale un Potosí

Hem dormit i descansat millor del que esperàvem, els suecs ens esperen a fora de l’habitació, per dir-nos que marxen, no estan interessats en la ciutat (jo crec que el que estan és una mica cagats) i marxen directament cap a Sucre.

Nosaltres decidim gastar el dia a la ciutat, que per alguna cosa deu ser mig famosa no¿? Passem per un mercat ambulant, en visitem un altre de força peculiar, amb secció de coca inclosa, però on bevem un cafè amb lle deliciós, parem a un parell de botigues a mirar si ens firem (els preus a Bolívia són escandalosament baixos) però no hi ha sort, arribem a la terminal de bus on comprem el bitllet cap a Sucre, i d’aquí en taxi al centre històric de la ciutat, molt més cuidat que la resta...amb les seves 36 esglésies de l´època colonial i unes balconades força treballades en algunes cases, tot i això no és una ciutat espectacular!

Dinem i ens en anem al highlight del dia, les mines.

Ja de tornada, carregats amb les maletes (la de la Mir pesa més que de normal) passem per la festa de les Quiriacas, que es celebra avui mateix a Potosí, no sabem ben bé que és però la gent beu i balla al carrer a més de tapar els cotxes amb mantes ben estrafolàries i tot de ninos. Ara els veien parats els cotxes, i fa mitja gràcia, però aquest matí els hem vist circulant...i feien la seva impressió!

Seiem al bus direcció a Sucre, Potosí ha estat bé, ara quan sentim la frase de “esto vale un potosí” ens n´enrecordarem d´aquesta ciutat plena de vida al carrer, d´aquesta ciutat minera, d´aquesta ciutat que viu de i pel cerro...
Un cerro que fa més de 400 anys que els hi dóna (o els hi treu) vida...

Fer

En la mina

Tienes una extraña sensación…de humedad, de frío, de inseguridad, de enfermedad, de injusticia, de estar en otra época…

Subimos en un bus público Ferran, la guía y yo y nos bajamos en el mercado minero, donde nos enseña los utensilios que utilizan los mineros: dinamita, hojas de coca, cigarrillos, alcohol de 96 GRADOS, soda…Nos propone que les llevemos, por 10 bolivianos, unas hojitas de coca y una soda. Decimos que no, hemos leído que parte de la entrada va a los mineros y nos parece triste llevarles unos “dulces”…ella nos comenta que así quizás los mineros no quieran hablar con nosotros…

Los mineros cogen unas diez o veinte hojas de coca sin el nervio principal, lo mastican juntamente con el catalizador (una pastilla de extractos vegetales que puede ser dulce o salado, y ayuda a sacar el jugo de la coca y a disimular su sabor amargo) y lo mastican durante unas tres horas, lo tienen a un lado de la boca, en una bola. A las tres horas repiten el procedimiento, hasta 3 o 4 veces, según lo que les dure el jornal.

Nos vestimos para la ocasión: pantalón y chubasquero, casco con linterna y botas…y como no tenemos transporte de la agencia subimos a un bus regular….nos coge un ataque de risa, pues damos un poco el cante…

Justo a la entrada de la mina hay todo de manchas de sangre de llama, es la ofrenda que los mineros hacen a la Pachamama (madre tierra) para que los proteja. Dentro en cambio, veneran al Tío o Sunaj, el diablo que posee todos los minerales de la tierra.

Cada viernes, los mineros se reúnen en una sala donde está su estatua y beben, cantan, fuman y bailan…por suerte esta sala está cerca de la salida, pues a veces tienen que sacar a alguno a rastras…

Nos cuenta la guía, una mujer que trabajó en la mina también, pero a fuera, separando los trozos de piedra con y sin mineral, que la mayoría de mineros mueren de silicosis, bien jóvenes, a los cincuenta o sesenta. Por eso, ellos no se tragan el humo de los cigarrillos, sólo lo respiran para evitar, por un rato, los gases tóxicos, como el anhídrido, que contiene la mina…

Andamos por encima de los raíles, pisando agua, viendo brechas de hierro, estalactitas del agua que se filtra, charcos ácidos, cuanto más dentro estamos, más enrarecido es el aire…oímos un ruido… al cabo de un rato aparecen dos mineros empujando una tonelada de piedra en una vagoneta…a su vuelta hablamos un rato con ellos, son jóvenes, no tendrán más de veinte años, pero tienen una mirada triste, están trabajando como jornaleros, por 70 bolivianos diarios (unos 7 euros). Si consiguieran un contrato (de día) podrían llegar a cobrar 200 bolivianos, pues entonces les pagarían por carreta y trabajarían más rápido.

Ellos son peones, después existen los segunda mano y finalmente los socios. Estos últimos son los que invierten en maquinaria, los que pueden llegar a cobrar unos 5000 bolivianos al mes, pero también lo que más arriesgan, pues son ellos los que abren camino con la dinamita. Nos cuenta que cada año mueren entre 30 y 40 mineros, algunos de problemas respiratorios y otros por accidentes en la mina, básicamente por malas explosiones de la dinamita.

Al irnos nos piden si tenemos coquita, nos sentimos mal, por estar haciendo el turista con el trabajo inhumano de estos mineros, pero en parte, prefiriendo no contribuir más a su mala salud…nos gustaría ofrecerles un vaso de agua, no de alcohol de quemar o coquita…

Al salir a la luz del día, nos invade una sensación de gratitud, por haber salido sanos y salvos de la mina, pero sobretodo por darnos cuenta de lo afortunados que somos de sólo tener que entrar en ella para una visita turística y no para trabajar de 9 a 12 horas 6 días a la semana…

Mir

15 minuts…

... de parada tècnica, al mig del no res, del bus que ens porta d’Uyuni a Potosí, contemplant la via làctea i el cel amb més estels que recordo, compensen els 25 bolivianos, els 45 minuts de retràs, i les 6 hores de trajecte amb un ‘traqueteo’ que no ens permet ni parlar entre nosaltres, més aviat ens fa pensar que l’autobús es desintegrarà en qualsevol moment.


I el millor és que aquest cel ens porta acompanyant des de la primera nit. Esperem que continuï.

Fer

Yuyuni

Jacinto nos deja en el mundo real, después de tres días apartados de todo y de todos, volvemos a estar solos entre personas, a cruzarnos con alguien y no decir ni tan siquiera ‘hi’, y que personas…


Uyuni tiene dos caras, son dos ciudades en una que se fusionan en el gran atractivo turístico de la ciudad, el cementerio de trenes!!!

Una ciudad que crecerá, y mucho, gracias a estar situada cerca del salar, la calle repleta de agencias que ofrecen tours, el paseo al estilo Lloret o el bar ‘cosmopolita’ en el que merendamos lo atestiguan. Pero Uyuni tiene otro lado, cuando se acaba el paseo de adoquines rojos y blancos, cruzas la calle y llegas a un lugar repleto de lugareños a los que ves claramente faltos de oportunidades, entras en el mercado y casi da miedo, nos encontramos a Jacinto allí dentro, ahora ya no es nuestro chófer y nos habla de igual a igual, sin quererlo nos define la vida del Uyunienco medio, ha estado tres días fuera de casa, y su única frase, entre carcajadas es ‘sí, aquí, con la coquita’ ahora sabemos porque, es un hombre sin suerte, como lo son la mayoría de sus conciudadanos, pero eso no quita que la ciudad infunde un aire triste.

Esa tristeza que te da el no comprender porque en la misma calle salen media docena de autobuses de diferentes compañías hacia Potosí, todos a la misma hora, todos se hacen la competencia entre ellos, pero en este caso esa competencia no es buena, no les va a hacer crecer, pero ellos no lo entienden, es posible que el primero que puso el autobús le fuera bien, y el resto se ha dedicado a imitarle…

Así es Uyuni, hombres y mujeres sin suerte, perros por la calle, suciedad… y así será hasta que el paseo adoquinado repleto de turistas crezca y devore el último tenderete del mercado y Uyuni sea una ciudad turística pero sin identidad.

Y yo me pregunto ¿qué es peor?

Fer

El Salar de Uyuni

Miro hacia un lado y veo blanco, miro hacia el otro y sigo viendo blanco…blanco roto, blanco brillante, blanco cristalizado, blanco pisado, blanco esculpido…pero siempre blanco…

La primera impresión es alucinante…¡estamos rodeados del color de la luz y te hace sentir bien!

Jacinto nos cuenta que el salar tiene de dos a diez metros de profundidad y que se formó por una gota de sangre caída del dedo de una mujer (la montaña Iruputuncu) que estaba en disputa con un hombre (la montaña Tunupa).

Llegamos a la isla del pescado, que debe su nombre a su silueta…ya que bien se podría llamar isla del cáctus, pues estas plantas, que pueden llegar a medir doce metros, habitan toda su superficie.

La vista desde punto más alto de la isla te deja sin respiración…la luz que se refleja por toda la superficie de este lago seco tiñe los objetos de una intensidad inusual…nos quedamos boquiabiertos contemplando lo que nos rodea…el salar se puede llegar a confundir con una arena blanca del Caribe más puro…

Recorremos el salar por la carretera que atraviesa sus 11.000 quilómetros cuadrados y nos paramos para observar de cerca los hexágonos que este cristal construye de forma regular en todo el suelo, o para ver los ojos del salar, unos agujeros de agua que se filtran por debajo de la superficie y van erosionando su costra salina, o los montículos de sal que se escarpan del suelo antes de llevar a la refinería…

Tenemos unos sensación extraña, pues de alguna manera este salar no es más que el cementerio de lo que un día fue un lago con vida, pero desprende una energía, una magia que no te puede dejar indiferente…nos planteamos si dentro de muchos años, habrá más salares como este…pero por el momento, este es, sin duda, un sitio especial.

Vimos en los refugios, unos pósteres promocionando la Laguna Colorada y el Salar de Uyuni como candidatos a las 7 nuevas maravillas del mundo…y creo que este lugar, muy fácilmente podría estar entre ellas…

si pensáis lo mismo...

Mir

Info. San Pedro de Atacama

Per facilitzar les coses i resumint, si passeu per San Pedro de Atacama potser us pot servir...

• Dormir
• Hostal Purikó: Vam passar de 23000 a 20000 pesos (25€) per una cabanyeta linda i neta, però sense armari i amb aigua calenta de 7 a 22, ubicada al carrer Licancabur, aprop del centre però evitant el 'jaleo' del carrer dels caracoles.
• Menjar
• La casona: recomenat per Lonely Planet... menú de 6000 pesos (8€) sense beguda amagat d'entrada, plats amb presentació pèssima, tot i que de sabor estaven bé, servei no per tirar cohets i el 10% de propina (opcional) directe al preu. Total 20000 pesos (25€)
• Los panchos: al costat de l'hostal, empanada de locos i dos plats amb guarnició i beguda 9500 pesos (12€) en un senzill local però amb un servei atent i ben cuinat. Recomanat. :)
• El adobe: al carrer caracoles, preus no anunciats a l'entrada i un cop dintre veus que és més car que menjar a Barcelona. Vam marxar abans d'empenedir-nos-en.
• Quitor: menú de dos plats amb postre, beguda, més el 10% de propina (opcional) directe al preu 12000 pesos (15€) en un lloc acollidor a l'entrada del poble. Força bé.
• Blanco: al carrer caracoles, probablement el lloc més posh del poble, però val molt la pena per la qualitat dels plats en un menú de 6500 pesos, fusionant estil europeu amb menjar local. No tenia desperdici el espectacular rissotto de quinoa amb locos i camarones. Total 20000 pesos (25€) amb vi inclòs.
• Agències
• Colque: amb ells vam fer el valle de la luna i el tatio sense CAP problema, dos guies molt macos i professionals, el millor preu de totes les agències, però la mala fama que ja porta a sobre ens va fer decidir per una altra agència pel tour de Uyuni.
• Atacama connection: per fer el sandboard, i la veritat és que com si haguéssim anat sols, els monitors, dos creguts que per saber baixar per la sorra sense caure es creien el que no són...tot i això, el sandboard divertit...
• Cordillera traveller: la millor fama per fer el tour del salar d'Uyuni, 70000 pesos (88€) tot inclòs, 3 dies de viatge, allotjament, entrades als parcs i menjar, fred, flora i fauna 'jiji'. Força bé, tot i que depèn del guia que et toqui. En el nostre cas, en Jacinto, bon home, conductor correcte (sense floritures) amb un cotxe bastant vell, però que ens va portar sans i estalvis.

Road to Uyuni

Són dos quarts de 8 del vespre i estem a un hotel de sal a les portes del salar de Uyuni, esperant per sopar. Portem dos dies de ruta amb setze persones més, 3 jeeps i 3 guies.

El nostre, en Jacinto, és un home vell. Només té cinquanta-sis anys, però la seva cara n´ensenya més. I no és d´estranyar un cop t´explica que ell tot i ser bolivià, als 12 anys va marxar cap a Xile per a treballar a una mina de sofre. El vam conèixer enfilat al sostre del jeep al costat de la garita que fa de frontera entre Xile i Bolívia, a Hito Cajón.

Després de repartir-nos en els cotxes i esmorzar amb mate de coca per intentar reduir el mal de cap degut a l’alçada, marxem cap a la Laguna Blanca, la Laguna Verde i finalment els Géisers del Sol de la Mañana.

Al nostre cotxe, a part del Jacinto, tenim una parella sueca, en Per i la Johanna (de mare tailandesa) que estant donant la volta al món...quina enveja que fa aquest tipus de gent quan tu només tens les setmanes estàndards de la feina...i en Matthias i l´Stephan, dos amics alemanys que tot i que van amb un barret de colors pel mig del desert...són molt lindos.

Arribem a l´hostal al migdia, on dinem i tenim la tarda lliure. Com que no hi ha massa res a fer, els sis del cotxe decidim caminar fins a la Laguna Colorada...després de més d´una hora girem cua, doncs els quinze minuts del Jacinto se´ns allarguen massa...i l´udol del Wendigo ja fa massa estona que no ajuda a mitigar el nostre mal de cap...

Després de sopar i petar una estona la xerrada amb els nostres companys de viatge, decidim anar a dormir...quina nit més llarga ens espera, sobretot al Ferran!

Jo m´equipo amb 6 capes de roba al cos, dos mitjons i unes mitges, el pijama d´hivern, gorro, guants, sac de dormir, dues mantes i dos edredons...al cap d´una estona estic acalorada, però sobretot xafada pel pes de tota aquesta roba...

Tot i no haver passat fred, no hem dormit gens bé. El Fer porta una calipàndria important i s´ha llevat quatre cops per anar a tirar mocs...a la resta, la puna ens ha afectat molt més durant la nit i ens hem llevat tots queixant-nos de mal de cap i de sensació d´haver dormit poc i descansat menys.

Com que no hi ha cues per la dutxa (no hi ha aigua calenta) a les 8 estem tots esmorzats i amb les motxilles fetes, així que ens enfilem al jeep direcció la Laguna Colorada, que ahir ja vam mig endevinar...però no és fins avui, amb la llum del sol i apropant-nos-hi, que podem disfrutar-la amb tota la seva plenitud!

No sé si havia vist mai una combinació de colors tant espectacular: diferents tonalitats de rosat tenyeixen el llac que conté gotetes rosades en forma de flamenc, està envoltat d´un blanc que li dóna forma i d´unes muntanyes que el separen del blau intens d’un cel que només trenca la seva monotonia per unes taques blanques que conformen els núvols...

El dia segueix amb la visita a l´arbre de pedra, una formació rocosa en forma d´alga, escolpida al bell mig del desert, vàries llacunes més, el volcà Ollagüe i finalment la parada i fonda a San Juan, des d´on ara estem escrivint.

Demà és el gran dia...entrarem finalment al Salar de Uyuni...

Mir

Por la raja de tu falda yo…

Avui hem tingut un dia tranquilet a San Pedro, fent encàrrecs, comprant quatre coses pel viatge…l´activitat principal ha estat anar al Valle de la Muerte a fer sandboard!

Hem pujat a una furgo nosaltres dos, una alemana mig malalta, però molt caxonda que parlava l´espanyol perfecte i una parella sossa d´holandesos, més el conductor/fotògraf i l´instructor…els dos mig empanats de la vida i dels porros que anaven fumant quan creien que no els vèiem…

La veritat és que ha sigut molt xulo, sobretot pel paisatge que ens envoltava…era curiós pensar que avui, nosaltres, sortiríem a un munt de fotografies de turistes que estaven fent l´excursió del Valle de la Muerte, i nosaltres teníem la perspectiva inversa del Siq…

Després d´una més que breu explicació del Sebastián, ens hem hagut d´encarar cadascú a la baixada més pronunciada de la tarda…la primera! Després, encara que continuàvem caient i sent incapaços de controlar la taula, sí que li hem anat perdent la por a la inclinació i deixant-nos anar a poc a poc…

El resultat final: moltes “risas”, unes quantes nates, sense gens de mal, quilos de sorra a les sabates i…ups! una raja de 20 centímetres al pantaló del Ferran mentres anava fent el surf-in-Chile! Ell amb l´emoció del moment ni se n´ha adonat i vés a saber durant quantes baixades ens ha anat ensenyant els calçotets…jiji…

De tornada a SPA, una bona dona de nom Eli, que té una botigueta al final d´un restaurant anomenat El Paso, al carrer Caracoles, que és the place to be a San Pedro, li ha cosit i els hi ha deixat millor del que estaven aquest matí!

Ara estem destrossats, són només les 10 de la nit, però marxem ja a fer nones…ens acomiadem de San Pedro i comença el road to Uyuni…

Mir

SPA

No, no estem a Bèlgica, de fet ni tan sols hem marxat cap a Uyuni, la manca de disponibilitat i el no voler anar de bòlid, ens ha fet quedar-nos un altre dia passejant pels carrers de SPA (San Pedro de Atacama) amunt i avall. Un poble on tot està preparat perquè els guiris es preparin les seves excursions i activitats. Entre hostals, restaurants, agències de viatges i botigues d’artesania tradicional es reparteixen els quatre carrers que té el poble.

Per visitar: l’església de San Pedro, que podríem definir com senzilla i maca per fora (sembla eivissenca) i eclèctica per dintre, amb bigues de cactus i un altar que sembla dissenyat per nens. També es pot visitar el museu arqueològic de Gustau Le Paige, el mossèn que va ‘dinamitzar’ el poble tot donant importància a les restes arqueològiques de la zona.

Tot i així, passejar per les quadres de SPA o fer una parada al cafè ‘La esquina’ tot respirant l’aire de tranquil•litat amb el que viu al poble, fa que perdre un matí tot escrivint una entrada al blog no sigui una pèrdua de temps.

Fer

El abuelo que llora

Aquest matí, quan a les 3.40 ha sonat el nostre despertador, els que volíem plorar érem nosaltres! Amb son encara al cos, ens hem anat tapant amb capes de roba del Ferran, ja que la meva maleta encara està missing…


“Es probable que el chófer se demore diez minutos” ens va dir el de l´agència…Eren les 4.20 i encara esperàvem la van juntament amb 3 brasilers que feien encara pitjor fila que nosaltres…clar que per tres persones de Rio, imaginar-se estar per sota zero era una tragèdia! La noia entra a buscar-me uns guants, de la pena que li faig, però no els tobava…en canvi el Ferran surt de l´hostal amb la manta del llit, per si de cas…

M´enxovo entre el Fer i un coreà amb cara de poca expressivitat, com quasi tots els asiàtics que trobem en els viatges, i intento dormir entre saltiró i saltiró…sort que és fosc i no veig el camí…

A quarts de 7 arribem al parc del Géiser del Tatio…on el guia, en Jaime, un home d´uns trenta anys, estudiant de geologia i apassionat de les pedres, ens comenta que avui no fa massa fred, només estem a -10ºC!

Ens preguntem perquè ens hem hagut de llevar tant d´hora, i la resposta ve d´ell mateix: es veu que els géisers només es veuen al matí, per la inversió tèrmica. El seu màxim esplendor és de 7 a 9 del matí!

El paisatge és apocalíptic…veus tot de cossos passejant per les fumerades blanques i calentes que emanen de dins de la terra…entre el fred, la son i l´emoció, semblem tots plegats uns supervivents d´alguna catàstrofe al més pur estil de Battlestar Galactica!

Després d´un esmorzar amb el grup a base d´ous bullits al géiser i cafè amb llet escalfat en el mateix forat, ens porten a fer un banyet a unes termes...canviar-se abans, però sobretot després del bany, es converteix en una activitat d´alt risc... i més si no tens banyador, però l´experiència val molt la pena!

Baixem a San Pedro pels mateixos camins que les morrenes han emputxat les pedres durant milers d´anys...parem a veure flamencs, vicunyes i llames. Aprenem de l´existència del corion, la vegetació que cubreix aquesta zona: és una mena de matoll groguenc i molt resistent, que alimenta als camèlids altiplànics i que a mi particularment em recorda a tot de cabells despentinats. Parem a un poblet andí (Machuca), on provem un pinxo de llama deliciós i el Chachacoma, un tè amb propietats afrodisíaques i que a més a més va bé pel mal de cap i panxa...

Per cert, Tatio significa l´avi que plora. Es veu en una muntanya la silueta de l´avi estirat que plorava quan l´aigua provinent de Bolívia passava per sobre la carena de la seva muntanya.

Ara hi ha una problemàtica amb el parc, ja que volen construir-hi una planta geotèrmica per donar energia i aigua a les mines de liti. Els atacamenys no estan d´acord en explotar els recursos de la pachamama. Esperem que la disputa acabi bé...

Mir i Fer

El Valle de la Luna

Pugem al bus de l´excursió per una xiripa impressionant! Passem per l´agència mitja hora abans del que crèiem que era l´hora de sortida i menys mal!

Compartim autobús amb una colla excursionista de Santiago, són adults granadets, alguna fins i tot va amb bastó, però porten la natura a la sang! Serien la versió andinista de les lloques! :)

Arribem al Valle de la Muerte, des d´on veiem per primer cop un volcà que ens acompanyarà tots els dies, el Likan Kabur, que significa la montanya del poble en Cunza, idioma atacameny.

Un túnel artificial de pedra vermellosa en forma de serp, que recorda massa el Siq de Petra, ens amaga la magnífica vista d´aquest volcà que sembla escapat de la barrera muntanyosa que separa Xile d´Argentina, Els Andes.

Canviem de vall, ara som al Valle de la Luna. Sortim per veure “les 3 Maries”, una formació rocosa sortida de l´erosió de la pedra per l´aigua que va acompañar aquest espai fa molts anys. Ara és com un cementiri de sal, on veus les impremptes del temps en forma de cristalls.

El sol comença a baixar, i nosaltres l´acompanyem en el seu viatge diari, tot pujant una gran duna que goberna un espai de sombres i colors càlids.

Som uns quants allà dalt, però el silenci ens uneix i ens separa de l´espectacle que els nostres ulls contemplen. En pocs minuts, els Andes i el nostre volcà, es tenyeixen d´un vermell sang que fa posar els pèls de punta.

Amb la baixada del sol, també baixen les temperatures i els nostres peus, que desfan el camí.

Mir