Són les 00.30 i acabem d´arribar a l´hostal, amb 10 hores de retard i força patiment...ara us expliquem el que va passar...
A les 19.30 estàvem feliços amb el súper-bus que teníem: seients reclinables, només tres seients per fila, mantes, calefacció i fins i tot una peli! Death Race, era una mica bodri, però ens serviria per agafar el son...portàvem un parell d´hores de viatge quan el bus es va parar...al principi no li vam donar importància, vam suposar que el conductor necessitava un bio-break, però al cap d´una estona vam sentir remenar a fora...
Estàvem aturats a una corba, amb prou bona visibilitat, però enmig de la foscor, sense cobertura, a una cuneta massa estreta per encabir-nos...i on de tant en tant passava algun cotxe o camió, la sensació de ser dins del bus i no saber si ens veien o si ens esquivarien era angoixant...El Ferran va ser el primer en baixar...i va venir el diagnòstic: havíem estat baixant un port de muntanya amb la cinquena marxa enganxada i frenant com uns descosits...
Després d´una hora i mitja de drenar el motor, afegir oli i altres procediments que se´ns escapen, ens van dir que el problema estava arreglat i vam enfilar camí...a més a més hi havia una altra flota (com en diuen aquí) a Potosí que podíem canviar a l´arribar...El ritme de l´autocar, però, no era l´òptim...vam fer força quilòmetres sense saber ben bé amb quantes marxes, però sí anant molt lents...La majoria de l´autocar dormia, algú fins i tot roncava,però nosaltres teníem mig ull a la televisió i tres més posats a la carretera...
A l´arribar a Potosí el chòfer no va parar i allà es va alçar el motí...al passar un peatge, una senyora va començar a cridar i el carabinero va parar l´autocar per veure què passava...en aquell moment mig bus va sortir a donar la seva versió dels fets...semblava que passat Potosí hi havia una baixada un xic perillosa...el conductor intentava, desesperat, convèncer-nos de que ell es veia capacitat per portar-nos fins a La Paz malgrat l´autocar no funcionés al cent per cent, però nosaltres no estàvem disposats a patir tantes hores...així que vam acceptar la recomanació de l´autoritat i ens vam canviar a un altre bus no tant luxós, però que ens va portar a bon port. Dues hores més tard.
Havíem perdut la connexió a Xile i ens havíem d´esperar fins les 12 del migdia...tot i la notícia, encara ens ho vam agafar prou bé...donaríem un vol per Oruro i arribaríem a Iquique per sopar, ja teníem el lloc escollit...el Casino Español, el lloc més luxós de la ciutat!
La veritat és que no hi ha massa a fer un dimarts a les 7 del matí al centre d´Oruro...està tot tancat, però tenim força gana doncs no havíem sopat el dia anterior...així que entrem a un mercat i mengem el que els locals menjaven: una sopa de maní i una altra de chairo...una barreja de caldo, pasta o quinoa, verdures i carn...no està malament, i sobretot està calentona!
Pugem a veure l´església del Socavón amb la panxa plena, passegem una mica pel centre i a les 12 ja estem enfilats en direcció Iquique...hem tingut sort perquè només quedaven 4 places...anem a darrere de tot, però s´hi va còmode...
Al cap de poc d´haver pujat, ens donen dinar: pasta amb carn i una coca-cola...això és “lujo asiàtic”...el camí és una mica polsegós, i fem algun salt, suposo que sent al darrera es nota més...estem mig clapant-nos quan el bus es para...NO! no pot ser...sentim tot de cops fora...és el conductor intentant treure una roda...hem punxat! I el millor és que la roda de recanvi també està punxada! Tornem a quedar-nos tirats al mig del no-res...sense cobertura...almenys aquest cop és de dia...
Al cap d´una estona, el segon a bord puja a un camió en direcció algun taller...parem a un altre camió, però sembla ser que les rodes no són iguals, intentem parar a un bus que passa de llarg...no hi ha molt moviment en la carretera-pista que connecta Pisiga (Bolívia) amb Colchane (Xile)...després d´una hora i mitja d´espera, arriba un bus que ens deixa la seva roda...Eureka!
Arribem a la frontera i descobrim un altre drama...a part de trigar quasi dues hores a passar, ens fan baixar amb totes les pertinences i passar immigració i duanes dels dos països...en total saludem a quatre funcionaris de diferents colors...com que no pots entrar ni fruita, ens mengem unes mandarines xilenes que han donat la volta per Bolívia amb nosaltres....però a veure qui és el guapo que els hi explica la nacionalitat dels cítrics...
De volta al bus ens posen una peli...Troya...ens distreu una estona fins que el bus comença a baixar a deu per hora...no pot ser...això és una mena de maledicció...ara recordo que sent a Potosí li vaig fer una foto a un senyor que llegia les cartes i crec que em va enganxar i em va dir quelcom...potser em va tirar algun malefici?
El Ferran es torna a aixecar, un parell de cops, a preguntar si tot va bé, i no li responen mai la pregunta...
Quan queden uns cent quilòmetres per arribar, ens paren els carabineros de trànsit...no aclarim el què passa, el segon conductor ens diu que estan cursant un parte...però de què? Això mai ho sabrem...en aquell moment jo no puc més...estem tancats al bus, hi ha una porta entre el conductor i nosaltres i no es pot obrir des del nostre cantó, tenim les ungles ronyoses (sembla impossible la de merdòfia que s´hi pot arribar a acumular), la pudor de pixum del lavabo ja no es pot dissimular de cap manera, ens fan mal les cames d´estar asseguts...i volem una dutxa i arribar!
Finalment passada la mitja nit arribem a Iquique...un policia ens recomana agafar un taxi, amb 500 pesos n´hauríem de tenir prou...el taxista ens en demana 2000...però nosaltres no tenim més esme per discutir...li donem les 4 monedes, entrem a l´hostal, ens passem una aigüeta ensabonada i ens llencem a mans d´en Morfeo...
Quin viatget...
Mir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada