Esto vale un Potosí

Hem dormit i descansat millor del que esperàvem, els suecs ens esperen a fora de l’habitació, per dir-nos que marxen, no estan interessats en la ciutat (jo crec que el que estan és una mica cagats) i marxen directament cap a Sucre.

Nosaltres decidim gastar el dia a la ciutat, que per alguna cosa deu ser mig famosa no¿? Passem per un mercat ambulant, en visitem un altre de força peculiar, amb secció de coca inclosa, però on bevem un cafè amb lle deliciós, parem a un parell de botigues a mirar si ens firem (els preus a Bolívia són escandalosament baixos) però no hi ha sort, arribem a la terminal de bus on comprem el bitllet cap a Sucre, i d’aquí en taxi al centre històric de la ciutat, molt més cuidat que la resta...amb les seves 36 esglésies de l´època colonial i unes balconades força treballades en algunes cases, tot i això no és una ciutat espectacular!

Dinem i ens en anem al highlight del dia, les mines.

Ja de tornada, carregats amb les maletes (la de la Mir pesa més que de normal) passem per la festa de les Quiriacas, que es celebra avui mateix a Potosí, no sabem ben bé que és però la gent beu i balla al carrer a més de tapar els cotxes amb mantes ben estrafolàries i tot de ninos. Ara els veien parats els cotxes, i fa mitja gràcia, però aquest matí els hem vist circulant...i feien la seva impressió!

Seiem al bus direcció a Sucre, Potosí ha estat bé, ara quan sentim la frase de “esto vale un potosí” ens n´enrecordarem d´aquesta ciutat plena de vida al carrer, d´aquesta ciutat minera, d´aquesta ciutat que viu de i pel cerro...
Un cerro que fa més de 400 anys que els hi dóna (o els hi treu) vida...

Fer