Valpo

La primera impressió, la veritat sigui dita, és de decepció…les nostres expectatives eren molt altes i tant el Prat, com la zona baixa de la ciutat, o les cases dels “cerros” ens semblen cutres. El dia tampoc acompanya, doncs està força núvol i no hi ha gaire, per no dir gens, d´ambient al carrer, però a mesura que anem passejant pels seus carrers enfilats i desafiants als turons que envolten la ciutat...li anem trobant el seu punt...

La posta de sola vista des del cerro Alegre és una meravella, i passejar pels seus carrerons buscant un lloc per sopar o prendre quelcom, o simplement xafardejar a través dels aparadors de les botigues-tallers d´artesania que surten com bolets, li dóna un caire artístic a aquesta muntanya.

La gent, també, són d´una amabilitat conmovadora i desprenen un gran carinyo! Hem de dir que els xilens ens han agradat arreu on hem estat, però aquí sembla que estiguin un punt més alt de la mitja, i ja té mèrit en un lloc tant turístic com aquest.

Prenem cafè en el Café del Poeta, una granja acollidora que ens transporta a una tarda d´hivern de diumenge, a la plaça del Pi de Barcelona...allà hi trobem la frase del dia, escrita per Einstein fa molts anys, però contemporània a més no poder. Diu així:

¿crisis?

“No pretendamos que las cosa cambien si siempre hacemos lo mismo”. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y a países porqué la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias.

Quien supera la crisis se supera a si mismo sin quedar “superado”. Quien atribuye a la crisis sus fracasos y sus penurias violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones. La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia. El problema de la personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonia. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora la mejor de cada uno, porqué sin crisis todo viento es caricia.

Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro,. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora que es la tragedia de no querer luchar por superarla".

L´endemà vistem La Sebastiana, la casa que Neruda es va fer construir a la part més alta del cerro Bellavista, en un lloc privilegiat on li entrava el Pacífic per tots els racons i escletxes de casa seva...ens recorda la casa de Dalí de Port-lligat, aquesta una mica menys excèntrica i més vivible...

Sortint ens trobem a l´ Eva Maria, una noia alemanya amb qui vam coincidir fent sandboarding a San Pedro de Atacama ara fa més d´una setmana. Celebrem la coincidència fent un cafè plegats i acabem la nostra visita a la ciutat arribant al cerro Artilleria, pujant en ascensor per contemplar el port, la badia i les taques colorejades de les cases que espurnegen la nostra vista.

Així doncs, marxem amb un bell somriure d´aquesta ciutat, hem conegut a l´Otto, i molt més.

Mir